La soledad

Esa companyera nuestra que nos sigue en inumerables momentos de nuestra vida, que nos acurruca entre almohadas de dolor y frialdad, que nos empuja a encerrarnos en nuestro mundo particular, sin dejar entrar a nadie más, sólo ella y yo.

Alló que era nostre

El passat, aquest instant que molta gent vol oblidar, perquè fa mal, perquè es troba a faltar, perquè pensem que es el millor, i en realitat el millor es recordar tantes coses del passat com ens sigui possible, ja que es part de nosaltres. Hem de recordar cada instant de la nostra infància i cada moment viscut amb les persones que estimem i necessitem al nostre costat, no ens podem permetre el luxe d'oblidar, es uan cosa que només  fan els que no pensen en el futur.

                                                                                                                                                                                              ALba*

I ella té de cop l'extranya sensació d'estar en total harmonia amb ella mateixa, en aquest instant tot es perfecte, la suavitat de la llum, el lleuger perfum de aire, el pausat rumor de la ciutat. Inspira profundament i la vida ara li sembla tan senzilla i transparent que un arrevatament d'amor, semblant a un desig d'ajuda a tota la humanitat l'empapa de cop.

ALba*

 Diuen que a través de les paraules, el dolor es fa més tangible. Que podem mirar-lo com a una criatura fosca. Tant més aliena a nosaltres com més a prop la sentim. Si algún d'aquests petits grans es posa malalt, la resta de l'organisme també. Però jo sempre he cregut que el dolor que no troba paraules per ser expressat és el més cruel, el més profund... el més injust. Vaig pasar-me la vida estimant a un home que no m'estimava... era un temps en el que mirava el futur amb més esperança que por.

ALba*

"Corremos tras un sueño, tropezamos con la realidad".

Gran frase, que a mi personalment em dóna molt en què pensar. La vida quotidiana es el dia a dia que hem d'anar superant per aconsegir arribar al nostre somni més preuat. Si ens rendim, hem perdut la partida i això es un error que no ens podem permetre.

                                                                                                   ALba*

TOT EL QUE PUGUIS IMAGINAR I MÉS

"No deixis per demà el que pots fer avui, mai saps quan començaras a oblidar"

Els hi ha que:

Utilitzen sempre la mateixa roba, porten amulets, fan promeses, imploren mirant al cel, creuen en supersticions...

Altres:

Segueixen corrents encara que els hi tremolin les cames, segueixen encara que es quedin sense aire, segueixen lluitan cuan tot sembla perdut, segueixen com si cada cop fós l'últim...

convençuts de que la mateixa vida es un desafiament.

Pateixen,
Però no es queixen perquè saben que:

El dolor passa, la suor s'asseca i el cansament acaba.

Però hi ha una cosa que mai desapareixerà:

La satisfacció d'haver-ho aconseguit.

En els seus cossos:

Hi ha la mateixa quantitat de músculs i per les seves venes corre la mateixa sang.

El que els fa diferents:

-Es el seu esperit.

-La determinació d'arribar al cim, un cim al que no s'arriba superant als demés sinó superàn-se a un mateix.